El segle XX ha estat una centúria on els canvis tecnològics han augmentat de manera espectacular. Entre estes innovacions caldria destacar, sobretot a partir del anys cinquanta, la producció de fred per a usos domèstics, que passarà de l’adquisició diària de gel a un venedor que anava ofertant el producte pel carrers, a la fabricació pròpia dins dels mateixos domicilis familiars gràcies als aparells frigorífics, cada volta més xicotets, millors i més sofisticats.
Però, sempre ha estat així? El fred és un producte com qualsevol altre? Intentarem aportar un poc de llum al voltant d'esta matèria tan gelada i suggeridora. Les terres valencianes, com la majoria de les que banya la mar Mediterrània, tenen per general estius calorosos. Per tant necessitaven de la neu per moltes i diverses raons: quan feia molta calor, poder-se refrescar, però també per pura supervivència, conservació d’aliments o factors sanitàries perquè també representava un remei terapèutic per a curar malalties.
És evident que el País Valencià va tindre des d'antic, una necessitat gran de fred artificial, i va ser un territori capdavanter en el seu consum a Espanya. Les comarques alacantines, seguint esta trajectòria, eren també zones de primer ordre en la producció i consum. Les serres d’Alcoi, Carrasqueta, Aitana, Mariola... amb els seus pous i neveres, garantien l’abastiment de neu a les ciutats i pobles grans, i a més a bon preu.
Pel que fa al tema de l’ús casolà, a poc a poc va anant adquirint més importància per dos motius fonamentals: de manera progresiva el gel va ser utilitzat, com qualsevol altre component habitual a la cuina i rebosteria, als palaus i cases de famílies adinerades, per tant era considerat un signe de distinció i bon gust, que les capes de la societat més modestes procuraven imitar. D’altra banda la medicina moderna destacava sobremanera la necessitat del seu ús, per posar remei a moltes dolències i malalties.
El negoci de la neu, donada la seua importància, estava perfectament organitzat i regulat al llarg dels segles XVII al XIX, tan a la producció, com al transport, així com la seua venda que era subhastada al millor postor, i gravada amb impostos municipals.
L’ofici de nevater, que feia les tasques de recollir, transportar i vendre la neu, era una professió que en algunes famílies, constituïa una vertadera especialització al llarg de diverses generacions, que va donar peu a l’inici del que hui coneixem com a indústria gelatera, a les poblacions d’Ibi i Xixona. Normalment corria al seu càrrec organitzar el taller per a la venda, amb els utensilis corresponents, així com procurar que en cap moment mancarà el gènere, sota pena de greu sanció econòmica.
Al segle XIX el consum estava plenament consolidat, i era un factor imprescindible per a fer possible la bona organització a la vida quotidiana d’un poble. Mutxamel no va quedar al marge d’esta producció i cultura del fred, i és interessant llegir el document signat l’any 1820 pel justícia i l'Ajuntament de la nostra localitat, per tal d’establir les condicions de l’arrendament de l’abast de la neu a favor de Vicent Mira de Xixona, per un temps de quatre anys.
La lectura d’alguns fragments del text, ens dona a conèixer una part curiosa de les necessitats dels nostres veïns, i la manera en què el consistori municipal intentava solucionar-les:
Año de 1820.
Arrendamiento del abasto de Nieve.
La Justicia y Ayuntamiento de esta Villa
A favor de Vicente Mira de Xixona
En la villa de Muchamiel a quatro de mayo de mil ochocientos y veinte años. Ante mi el escribano de su Magestad y testigos infraescritos, los señores Dn. José Alberola, Alcalde Presidente, Isidro Alberola, Mariano Pedraza, Salvador Ramon, Ysidro Gomis y José Alberola de Pedro, Regidores e Ysidro Baeza Sindico Procurador (a quienes doy fee conozco) juntos y congregados en su sala de Ayuntamiento, y asegurando ser la mayor parte de los que lo componen,... digeron:
Que en atención a que cesaron todos los abastos con motivo la libre venta, y teniendo quien asegure el de la Nieve a un precio equitativo siempre y cuando otra persona no le incomode por ningún título, de que se sigue alteración, y falta muchas veces de un artículo tan necesario a la humanidad...otorgan que arriendan, y dan en arrendamiento a Vicente Mira, Labrador vecino de la ciudad de Xixona que se halla presente y más abajo aceptante, y a los suyos, el abasto de Nieve, o Yelo de esta Villa y su común, por el tiempo de quatro años consecutivos en los meses de Mayo, Junio, Julio; Agosto, Septiembre y Octubre, de cada uno que tomaron principio en el dia primero del corriente y cumpliran en otro siguiente de mil ochocientos veinte y quatro; siendo de su cuenta proporcionar taller para la venta por menor durante día y noche, procurando de que no falte bajo la multa de tres libras, de irredimible exacción al que fuere causa, luego que sean paradas tres horas, y doble, si la falta se notare por más tiempo a no ser que esta dimanare por razón de otro incidente que devera hacer constar, y por solo la ganacia de cinco dineros por cada una libra de peso, sin alteración en el precio...
Bajo estas circunstancias, prometen dichos señores haver por firme el presente arrendamiento que aseguran el nominado Vicente Mira, durante los quales no permitirán que otra persona alguna le incomode con motivo de la libertad en un articulo de la mayor importancia, no menos se opondran contra esta circular...
Y siendo presente el contenido Vicente Mira (a quien de la propia forma doy fe e conozco), enterado de estas circunstancias, dixo:
Que la aceptava y acepto en toda forma por el indicado tiempo de quatro años, en los quales se obliga a abastecer de Nieve o Yelo bastante y de buena calidad durante dia y noche por cinco dineros cada una libra de diez y tres onzas de peso, sin alteración ni discriminación, si solo en el caso de que se impusiera otra vez...
Y dan poder a los Justicias y Jueces de su Magestad, que de sus causas y negocios puedan y devan conocer para que les apremien respectivamente a su obsevación o rigor legal, via executiva, dada y pronunciada por Juez competente, basada en su autoridad de cosa juzgada y consentida; renuncian a todas las Leyes, fueros y derechos de su respectivo favor, asi lo digeron, otorgaron y firmaron los que supieron, y por los que se expresaron no saber, lo hizo a sus ruegos uno de los testigos, que lo fueron Jose Quereda tratante y Jose Ramos, ambos vecinos de esta villa...”[1]
L’anàlisi del contracte d’arrendament ens dona una idea prou clara de la transcendència que havia adquirit el subministre de gel, que sense dubte s’havia convertit en un article de primera necessitat per al veïnat dels nuclis urbans habitats, entre ells Mutxamel, i com era motiu de preocupació per a les autoritats municipals procurar controlar i assegurar este servei als seus conciutadans.
Neveres, pous, ventisquers, carros, mules, operaris, tallers... tot un ventall de paisatges naturals i de laboriositat humana, que milloraven les condicions de vida dels nostres majors; un conjunt d’oficis relacionats amb el fred artificial, que formaven part importantíssima i destacada en l’existència quotidiana al món rural mediterrani. Amb nostàlgia contemplen hui com este patrimoni etnològic, cultural i social ha estat ja pràcticament exclòs de la nostra memòria col.lectiva i pràcticament desconegut pels més joves.
En una societat on tot canvia de manera vertiginosa, pot resultar atractiu reflexionar, encara que siga per un instant, sobre els poderosos i contradictoris efectes del fred per al ser humà. Per un costat les baixes temperatures poden portar a una persona als límits de l'existència, però com deia el metge del segle XVI, Nicolás Monardes per referirse al costat amable i positiu dels productes derivats del gel:“...quita el temblor de corazón y allegra los melancholicos”.
Assumpció Brotons i Boix.
Cronista Oficial de Mutxamel
Estiu de 2004
Bibliografía consultada:
Cruz, J.; J.M.Segura: -El comercio de la nieve: la red de pozos de nieve en tierras valencianas, València, Conselleria d’educació i Cultura, 1996.
Mallol, J. –“Nieve en Alicante: la popularización de su consumo en el siglo XVIII” –Revista Canelobre, núm. 29/30.
[1] A.H.P.A. Protocolos Notariales. Ayala y Cantó, José. 1819/1825. P/126
Article d'accés obert distribuït baix les condicions de la llicència Creative Commons Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional
Comments