El temps de festa era el contrapunt de les privacions i els durs treballs quotidians així com dels inacabables preocupacions. Al llarg dels diez festius, tots els veïns abandonaven les pautes diàries de comportament, per mudar-se física i espiritualment. S’arreglaven amb la millor roba que tenien i, de manera comunitaria procuraven menjar i beure, així com participar de la música, els balls i les diversions.
Podem afirmar que les diverses festivitats que poblaven els mesos de l’any, conformaven un calendari humanitzat, que estava lligat a les estacions anyals i al cicle agrícola de les feines del camp i l’arreplegada de les collites. La festa a més propiciava que els més jovens tingueren la possibilitat de començar una relació que podría acabar en boda.
A Mutxamel, igual que a altres llocs banyats pel Mediterrani, era freqüent que moltes festivitats, ja foren de tipús religiós o popular, tingueren com a nucli central el ball tradicional al carrer. Estes danses tindríen el seu origen en festes primitives, on s’intentava per mig d’esta mena de ritual, executar un acte de purificació encamiinat a donar gràcies per les bones collites.
El calendari festiu de celebracions de balls als carrers s’inaugurava amb l’arribada del bon temps primaveral. Era a més el moment important de l’eclossió de la natura als nostres camps i jardins, sobre tot al mes de maig, mes de les flors, amb els seu colorit i fragància que omplia de perfums inoblidables les cases, els patils i els camins de Mutxamel.
Al més de maig s’iniciaven moltes festes als nostres carrers i hui volem parlar de la primera d’elles, cronologicament clar, la Veracreu, el tres d’este mes, que definitivament ens feia oblidar el llarg i gelat hivern. Antigamet al llarg d’esta jornada te nia lloc la benedicció dels termes municipals i, per tan t, s’organitzaven processons que anaven pels camps, entre el conreus, fins a arribar a les diferents creus que separaven els territoris d’una población de la seua veïna. Més tard, la benedicció del terme o población es solía fer ja de manera simbólica des del terrat de les catedrals o algún punt emblemàtic del municipi.
A poc a poc les creus de fusta anaren instalant-se també als domicilis particulars, on eren arreglades amb primor i gust pels veïns, aprofitant que als seus horts hi havien en esta época moltes i variades classes de flors, geranis, clavellines, roses, margarides…
Els xiquets tenien este tres de maig la possibilitat d’efectuar el seu berenar comunitari al carrer. Quina alegría!!!!En eixir d’escola a mig dia, els menuts portant a les mans un plat o una safata de cartrò, anaven pels domicilis particular de coneguts i, sobre tot als comerços, demanant: “una llimosnesta per a la Veracreu”, petició que era contestada amb la frase de : “la Veracreu no menja”, però els nens no ens resignaven i remataven dient allò de :”però nosaltres, sí”. Amb tot el que s’arreplegava, embotit, salat, pa, fruita (molts any després, a que abunden ara), alguna que altra moneda, a la vesprada a berenar davant la creu, que generalmente estava col.locada des de el matí en el marc d’una finestra, o damunt d’una taula arreglada també amb macetes i flors, i de vegades darrera, un mantó de manila.
A banda de berenar no faltava mai una missa i la dançà, sent els llocs més habituals la Sabateta, l’ermita del Calvari, el convent de Sant Francesc i l’ermita de la Mare de Déu de Montserrat, al barri del Ravalet que hui en dia continua la tradición. Com que els tres últims llocs poden dir que “competien” entre ells per veure qui arreglava la creu de manera més bonica i vistosa, i també per saber quina de les tres seria capaç de reunir major numero d’assistents, procuraven tenir, sempre que fora posible, un bon grup de músics i cantaors, que o bé era el “So” mutxameler o els seus integrants es dividien en dos o tres grups, formant així el “So de Dalt” i el “So de Baix” Inclús si la butxaca ho permetria, es podía arribar a contractar a musics i acompanyants de Sant Vicent, com va ocorrer algún any.
Actualment, la tradició antiga de ballar davant de la Creu a Mutxamel que es conserva, es l’organitzada pels veïns i veïnes del Ravalet i Poble Nou, a través de la Comissió de Festes d’este barri. Com que la creu es “robada” tots els anys de davant del seu lloc a la placeta de l’ermita de Montserrat, per una familia o entitat que la conserva tot l’any al seu domicili, i el dia tres la presenta al carrer ricament ornada. La Comissió de Festes i una amplia comitiva la recull i, entre música i polvora, será retornada davant de l’ermita per començar la dança.
Fà unes dècades, davant del recinte sagrat de “la Moreneta”, al passeig estimat de l’Alameda, es penjaven dos filades de “mantons de Manila” i, al centre, els balladors i balladores, acompanyats per la música i les cancons del “So” mutxameler, mostraven les seues habilitats amb el ball.
En algunes ocassions es feia missa, però allò que mai faltava, ni falta actualmente era un xicotet convit, en mig dels xipressos, per obsequiar als músics i als presents. Faves bullidles i ametles torrades que les fadrines del Ravalet havien arreplegat per les cases i havien preparat les mares després, junt a un traguet de vi dols o una “palometa” fresqueta, constituien els ingredients principals d’este xicotet i agradós berenar, mentre s’escoltava al “So” dient alló de :
“En arròs i farinetes,
Cantaré la despedida,
En arròs i farinetes.
I el que no vullga menjar-ne
Que s’en baja a fer punyetes”
Assumpció Brotons i Boix.
Cronista de Mutxamel.
Dia de la Veracreu de 2020.
Article d'accés obert distribuït baix les condicions de la llicència Creative Commons Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional
Comments