A l’inici dels anys vint la nostra població tenia greus problemes en dos prestacions municipals bàsiques, que podien afectar la salut pública del municipi, el cementeri i l’escorxador .
Tots dos es trobaven localitzats al final del carrer, popularment denominat, Carnisseria. L’estat del cementeri, ubicat al lloc que hui trobem l’ermita de Sant Antoni, era deplorable ; no era factible fer més soterraments, i a més s’havia quedat pràcticament dins del casc urbà.
La Corporació municipal, presidida pel senyor José Antón i Lledó, davant d’aquesta situació i de les pressions que rebia l’Ajuntament per part de les autoritats sanitàries provincials, perquè es procedira a la clausura del recinte, l’any 1924 va començar les gestions per tractar d’aconseguir un nou emplaçament per a este servei municipal.
La tasca no era fàcil. Calia trobar terrenys apropiats, amb capacitat suficient i que, en el cas del cementeri es trobaren a més d’un quilòmetre de la localitat. A més pel seu preu havien de ser assequibles per a les arques municipals.
Després de moltes diligències es va trobar el lloc idoni. Així queda reflectit a u dels punts tractats al ple municipal celebrat el dia vint de juny de 1924,: “...por fin el Sr. Alcalde, ha conseguido encontrar un pedazo de terreno secano, plantado de almendros, de cabida de cinco a seis tahullas, situado en la partida de los Llanos de este término municipal, guardando las distancias reglamentarias del casco de población...” “...que dicho terreno es propiedad de Dª Pilar Berenguer Munllor” “...ha convenido en la compra del referido terreno por el precio de ochocientas setenta y cinco pesetas...”.
Com que era més que necessari tancar el cementeri existent al carrer Carnisseria, la Corporació va adquirir els terrenys. El dia vint-i-dos d’octubre de 1925 l’Ajuntament publica el projecte del nou cementeri municipal, confeccionat per l’arquitecte senyor Juan Vidal i ofereix als veïns de Mutxamel la possibilitat de comprar parcel·les i triar el lloc que volgueren. Estes eren de tres classes; les de primera que costaven a cent pessetes, les de segona a setanta cinc i les de tercera a cinquanta. Cada parcel·la tindria una extensió de nou metres quadrats.
El traçat del nou cementeri segueix els canons dels construïts per este temps a tota Europa. L’entrada al recinte estava a la cara oest, es a dir s’arribava directament pel camí dels Plans i als dos costats es disposen una sèrie de dependencies sanitàries, administratives i de vivenda. L’espai interior es de planta quasi rectangular distribuïda en quadricula, que dona com a resultat un conjunt de carrers lineals. Com anècdota històrica ressenyar que el noms aprovats per a retolar les noves travessies que anirien formant-se, coincidien amb moltes de les denominacions del santoral catòlic, que per aquells anys configuraven les vies urbanes de Mutxamel. Encara hui trobem tots estos noms de Sant Vicent, Sant Roc, Sant Pasqual, Sant Isidre, etc...formant part del casc urbà més antic de Mutxamel.
Si observem el nucli central del traçat, al mig trobarem un tram dedicat a la patrona de la població, la Mare de Déu de Loreto, i als carrers del costat les altres dos figures femenines, la Verge del Carme i Santa Bàrbara. Per què estos dos símbols femenins al cementeri?. La Mare de Déu del Carme que tenia i té representació iconogràfica a l’església de la localitat és també protectora de les ànimes. Moltes persones quan veien que arribava el moment de la mort, s’encomanaven a la Mare de Déu del Carme perquè no els oblidara, ja que segons la tradició popular els dimecres i els dissabtes baixava al Purgatori a rescatar ànimes. De fet el dia dos de novembre a Mutxamel se li resava la següent petició : “ A la Virgen del Carmen quiero y adoro por que saca a las almas del Purgatorio ; así lo espero que baje y la suba al cielo”.
Respecte de Santa Bàrbara, a més d’advocada contra les tempestes, és per a molts cristians intercessora per a no morir sense haver rebut els Sagraments. Aquí tenim la possible explicació de la seua inclusió dins del santoral del nou recinte, que queda clarament delimitat oest un mur elevat, que dona sensació de seguretat i respecte.
El dia quatre d’agost de 1927 després de molts anys de gestions administratives es pren l’acord següent: “La presidencia manifiesta que terminadas las obras necesarias para poder efectuar la apertura del nuevo Cementerio Municipal, se estaba en el caso de dar cumplimiento a lo acordado...o sea proceder a la clausura del viejo y abrir para inhumaciones el nuevo....Se señala para este acto el día seis de los corrientes a las seis de la tarde, haciéndose público por medio de bandos y edictos para que el vecindario los pueda presenciar, y que por la Alcaldía se pasen las correspondientes invitaciones a las Autoridades locales...”
El dia sis d’agost de 1927, aprofitant la festivitat del Salvador, va quedar inaugurat el nou cementiri. Així ho trobem reflectit al diari alacantí, “La voz de Levante”:
“Hoy festividad del Salvador, se comenzarán en el vecino pueblo de Muchamiel, las tradicionales fiestas que en honor a su santo patrono, celebra dicho pueblo anualmente...Por la tarde se bendecirá el nuevo Cementerio..”
A la setmana de la seua inauguració, es va efectuar el primer soterrament. Al periòdic anteriorment ressenyat, el dia setze apareixia l’emotiva noticia d’este acte al que pràcticament va assistir tot el poble :
“El sábado último tuvo lugar el primer entierro verificado en el nuevo cementerio municipal. El Ayuntamiento ha regalado el nicho número 1 en el que fué colocado el cadàver de la señoora Maria Josefa Marco de Blasco. La banda de música La Alianza de esta población, desfiló tocando sentimentales marchas funebres. El duelo formado por todo el pueblo en masa, se despidió en la calle de Alfonso XII, siguiendo la mayoria hasta el Cementerio...”
El canvi d’ubicació del nou recinte va provocar també la permuta del lloc on els mutxamelers donaven el condol a la família, que es va traslladar des de l’ombra del immens lledoner que havia davant de l’antiga construcció, al final del carrer Carnisseria, a la coneguda com placeta de la Soledat, on ja la comitiva, això sí, més reduïda, continuava carretera cap amunt fins a arribar al nou emplaçament.
Encara que a la documentació administrativa que es donava a la persona que comprava un nínxol, apareixia anomenat com a “Cementerio Municipal de Ntra. Sra. de Loreto”, els mutxamelers sempre han identificat este últim viatge com el que es feia “als Plans”, evocant la partida del nostre terme on està edificat i el camí que hi porta.
De la distribució ideal que s’havia plantejat en principi, pocs elements es van dur a terme a l’hora d’edificar. L’any 1945 es va reformar el recinte, ampliant el grup de nínxols segons les necessitats de la població. També es va modificar l’accés d’entrada, clausurant l’existent i obrint la via principal per l’est, amb entrada per la carretera que va de Mutxamel cap a Xixona. No es van seguir, pràcticament, per a res els dissenys projectats al traçat original.
Les transformacions socials que s’han produït al llarg del segle vint, com no podia ser d’altra manera, han afectat també els rituals que acompanyen el ser humà en el seu darrer viatge en este món. Davant de la gelor i el tracte comercial dels actuals tanatoris, és interessant evocar les vivències familiars que es protagonitzaven al domicili del mort, que era acompanyat en els seus últims moments pels seus familiars, veïnes i veïns.
Com a mostra inequívoca de modificació dels costums, volem portar a la memòria una anècdota il·lustrativa de les penalitats tant físiques com emocionals, que acompanyaven l’acomiadament d’un ser estimat. Hui tots els difunts són transportats a la seua morada definitiva amb un vehicle preparat especialment per a estos menesters.
Ara bé, fa quasi cent anys, quan no hi havia més que carros o cotxes funeraris tirats per un nombre de cavalls, que variaven segons la categoria econòmica del soterrament, en moltes ocasions es produïa un autèntic problema per a la família, a l’hora d’efectuar el trasllat del cos del finat fins al cementiri, si no es tenien suficients recursos per poder pagar el cotxe de cavalls. Aquí ens apareix la figura d’un veí, conegut amb el malnom del “Tio Xavillo”, que era requerit pels més necessitats per acompanyar els soterrats carregat d’una tauleta, on deixaven el taüt els familiars que la portaven als muscles, quan ja no podien suportar el pes i necessitaven descansar.
Festa de Tots Sants i el dia següent, dia de les “animetes santes”, En este temps ens venen a la memòria multitud de pensaments i sentiments, on es mesclen des del color dels crisantems i clavellines, passant per la tènue llum de les “mariposes” enceses a les nostres cases o al mateix cementeri, per guiar el camí i acompanyar el record entranyable i sempre present dels nostre familiars que aquí reposen ja per a sempre.
Assumpció Brotons i Boix
Cronista Oficial de Mutxamel.
Festivitat de Tots Sants 2020.
Article d'accés obert distribuït baix les condicions de la llicència Creative Commons Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional
Comentarios