L’any 1916, resolts els problemes perquè les fadrines mutxameleres actuaren al teatre Pedraza, i format ja un grup amb veus suficients per a poder representar alguna que altra sarsuela, comença la nostra agrupació a assajar a casa de la senyora Pilar Beltrí. La idea que es tenia era fer representacions tots els diumenges, si era possible per part dels actors i per descomptat, si el públic responia.
Este temps va ser, sens dubte, triomfant per als actors mutxamelers i per al teatre Pedraza. Va ser una època, finals del segle XIX i primeres dècades del XX, que existia a les terres valencianes i concretament a Alacant, una gran quantitat de companyes amateurs que tenien una força i un paper destacat dins del món del espectacle. A més al ser veïns de la localitat , coneguts per tots, s’establia de seguida un contacte més directe amb el seu públic, i s’aconseguia una major participació dels assistents amb el sentir de l’obra que es representava a l’escenari.
Podem afirmar que els actors i el públic local es trobaven perfectament compenetrats i units, formant una gran família. Les obres més representades solien ser del gènere líric i còmic, que era el que més solia agradar a la gent.
El grup de teatre mutxameler estava integrat bàsicament per les següents persones:
Pilar Beltrí, a qui podríem considerar, directora musical, ja que era ella qui tocava el piano a les representacions. Paco Hernández, director i primer actor còmic, a més d’inventor de cançons i acudits que es solien cantar als entreactes. Remedios Pastor “la Lletja”, que va substituir a la tiple alacantina Ernestina Fons, per tant ocupava el lloc de primera tiple amb una veu magnifica. Mª Loreto Lledó “Loreto Costura”, que actuava com a tiple còmica i sobre tot ajudava a Paco Hernández a cantar les cançonetes al·lusives a situacions locals, durant els entreactes.
Manuel Lledó Beltrí “Manolo el Rei, que representava el paper de primer galant jove. Paco Núñez, actor característic. Completaven la companya els següents mutxamelers i mutxameleres, Maria Lledó, Consuelo “la Rafela” (que més tard es casaria amb Paco Núñez), Manolo “Tortajada”, que feia d’apuntador, Quito “Patrocinio”, Antonio “el de Blanco”, Carlos Moltó, Manuel Lledó “el Pilot”, Salvador Gomis “Rollo”, i la que més tard seria la seua dona, Luisa Baeza “Luiseta Pablo”, Rafael “el Secretari”, Isidro Pérez, Mariano Sala, Manuel Baeza, Adela Quereda, Mª Loreto Ferrándiz Poveda, Maria “la tenda”, Teresa “la Molinera”, Matilde “la Cassinera, Frasquita Antón “la Pambuena” i la xiqueta Pilarín Lledó Beltrí.
Hem intentat anomenar a tots i totes els que apareixen a les fotografies, ja que donat la manca de documentació escrita al respecte i el temps transcorregut, pot ser que existira algun component més. Després de sopar els diumenges a la nit, homes, dones i xiquets omplien el recinte per complet, el que provocava que en moltes ocasions s’haguera de contemplar la representació en peus, que per cert, canviava cada setmana. Quan les representacions es varen consolidar, inclús es llogaven els vestuaris dels actors i algun que altre decorat.
D’entre les moltes obres representades algunes varen quedar a la memòria dels pocs espectadors, que encara vivien, quan esta cronista arreplega la informació a finals del segle passat. Les més recordades eren sarsueles com, “La Monteria”, “La Alsaciana”, “Molinos de viento”, “El asombro de Damasco”, “Bohemios” o “Cadetes de la Reina”. També es varen escenificar magnífics drames com són, “Noche de Reyes”, “La tragèdia de Pierrot”, molts sainets en valencià, i alguna peça de caràcter localista anomenada “Moros i Crsitianos”, de la què no hem trobat cap referència.
Quan arribava la Setmana Santa, Paco Hernández executava una magnífica posada en escena de l’obra “Pasión y muerte de Nuestro Señor Jesucristo” de l’autor Antonio Altadill. Damunt de l’escenari es posava en marxa tot allò que calia per representar este drama sagrat. Paco Hernández representava a Jesús al damunt d’una “burreta” que caminava per l’escenari, ple de branquetes d’olivera. No faltaven les tres creus on s’escenificava la mort de Jesucrist i dels lladres. S’habilitaven uns grans claus a la fusta i allí quedaven penjats, provocant l’admiració dels assistents. Completaven l’escena com a figures principals, Frasquita la Pambuena, com a Mare de Déu, i Mª Loreto Ferrándiz, representant a Maria Magdalena.
Al teatre Pedraza també es reflectia la manera de viure i les classes socials de la societat mutxamelera de l’època i com no, dels problemes que patia. Les forces vives solien ocupar els dos proscenis que estaven al costat de l’escenari i eren els més cars. Paco Hernández aprofitava el descans destinat a canviar els vestuaris i telons, per interpretar cançonetes junt a la tiple còmica Mª Loreto Lledó. Les lletres feien referència als esdeveniments ocorreguts durant la setmana, o bé anècdotes personals d’alguns veïns, que en algunes ocasions estaven asseguts als proscenis.
A la memòria col·lectiva varen quedar gravades actuacions personals, així com cançons “picants” o de doble sentit que han passat de pares a fills, quedant al record dels mutxamelers. Per citar-ne alguna , coneguda a moltes cases, revivim esta que es cantava utilitzant el so del “tipiton”:
“L’altre dia me’n vaig a la plaça, i trobe a ma mare plena de suors.
Li pregunte que li passava, i és que la cistella li pesava molt.
Perquè a la plaça havia comprat, una gran pava de bones cars.
Jo de l’alegria l’abrace de cor, destape la cistella, pon, tipi-tipi, tipiton, i era floricol.”
Com que en este temps la llum elèctrica que arribava a la població era prou dolenta, era freqüent que es produïren talls al subministrament, provocant els anomenats “apagons”. També els actors al començar la funció donaven consells als més joves i enamorats per si es produïa esta situació al teatre, provocant el somriure del públic en general:
“Si per casualitat la llum s’apagarà, vaig a fer un “ruego” a tots els noviets.
Que no es pessiguen, que no es pessiguen,
I que estiguin formals i quietets, tipiton, tipi, tipi, tipiton...”
Els assistents a les funcions teatrals tenien a més la possibilitat d’anar a refrescar o prendre un cafè a qualsevol dels dos establiments que estaven al costat del teatre. Un era l’anomenat “Café Bar Francisco Aracil”, que estava pegat al recinte. Enfront a la placeta del metge Russafa, es trobava el conegut “Casino”. Regentat en este temps per Manuel Lloret, ”Sotanes”, que pel general solia ser el lloc més freqüentat.
Els cinc anys aproximats que esta agrupació va estar actuant varen ser d’autèntics èxits. Eren coneguts no sols aquí al seu poble, sinó també a Sant Joan i Alacant, des d’on molts aficionats solien desplaçar-se per admirar les representacions dels artistes mutxamelers. El veïnat solia estar abonat a les diferents modalitats existents, ja que així els eixia més barat que adquirir l’entrada totes les setmanes, i sobre tot, perquè d’esta manera tenien assegurat veure la funció, ja que molts diumenges era habitual que molts espectadors quedaren al carrer, per falta d’espai.
El balanç econòmic recollit durant els cinc anys d’actuacions, segons un dels seus protagonistes, Manolo Lledó, va ser: “No hay que olvidar también la aportación económica que hicieron todos los vecinos, que ascendió a la cantidad de 5.000 pesetas, que junto a otras aportaciones y la recaudación de las funciones arrojó la cantidad de 50.000 pesetas. Con esta cantidad de dinero se procedió a organitzar las fiestas que como es natural, al cabo de tanto tiempo, se tuvo que hacer un gran esfuerzo. Siendo Dª Pilar Beltrí la que confeccionó las banderas Mora y Cristiana y las regaló a la Comisión...”[1]
Una vegada complida la missió per a la qual s’havien constituït es va desfer esta agrupació, suposem que, a més, influiria el cansament produït per cinc anys de treball constant, i l’abandonament d’alguns dels seus membres per motius laborals i familiars. De totes maneres va ser un quinquenni memorable per a la música i el teatre, en definitiva pera la cultura del nostre poble, tot gràcies a la voluntat i el treball desinteressat d’algunes persones que van dedicar moltes hores en pro de la festa de Moros i Cristians, fent gaudir i donant a conèixer bons espectacles al poble de Mutxamel.
La labor realitzada al llarg d’este temps fructificaria amb la joventut mutxamelera. No sols perquè s’havia creat afició per anar a veure i escoltar teatre, sinó perquè del taller de la senyora Pilar Beltrí va eixir un grup de xiques que, a més de saber cosir i brodar magníficament, eren capaç de recitar peces senceres tant teatrals com del gènere líric, i serien l’embrió que als anys quaranta, col·laborarien junt a músics, per fer representacions teatrals una altra vegada , encara que en esta ocasió els diners recaptats estaven destinats a l’església parroquial. Però es un altra historia que contarem més endavant. In memoriam, GRÀCIES, a tot el GRUP DE TEATRE, pel seu esforç, treball solidari i desinteressat que va permetre recuperar les FESTES DE MOROS I CRISTIANS, l’any 1922.[2]
Assumpció Brotons Boix.
Cronista Oficial de Mutxamel. Agost de 2020.
[1] Lledó, M. Pequeña historia de nuestras fiestas. Revista de Moros i Cristians. Mutxamel, 1974. [2] Brotons Boix, A. Teatre a Mutxamel : 1903-2003, pp.63-85.
Article d'accés obert distribuït baix les condicions de la llicència Creative Commons Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional
Comments