José Méndez Izquierdo va nàixer amb el nou segle, el 1900, a Ceuta. Era fill de músic militar, professió que ell va seguir i en la qual va arribar a obtenir el grau d’Alferes Director.
Acabada la Guerra Civil espanyola, i gràcies a un decret ministerial que permetia els oficials optar a una retirada voluntària, es va jubilar del treball a l’exèrcit. Després de considerar ofertes de treball de direcció per part de diferents societats musicals, José Méndez Izquierdo accepta la de l’Aliança, on s’incorpora al mes de maig del 1947. Arriba a Mutxamel amb moltes ganes de treballar. Són uns anys durs, sobretot, socialment i econòmicament. La localitat sobreviu gràcies a l’agricultura i la banda se’n ressent. Méndez hereta una banda reduïda –pensem que la població del municipi a penes arriba a tres mil habitants- i amb un instrumental escàs i inadequat.
La primera tasca que inicia és la d’educar musicalment els joves que desitgen entrar a formar part de l’agrupació. També es fa càrrec, com indica el reglament, entre d’altres activitats, de dirigir els músics, d’impartir classes de solfeig, d’ensenyar les notes de l’instrument elegit per l’alumne, de copiar partitures i d’organitzar l’arxiu.
Prompte es poden apreciar els fruits de les hores dedicades a la formació musical i als assajos. A l’estiu de l’any 1948, la banda es presenta al Concurs Provincial de Bandes, organitzat per l’Ajuntament d’Alacant a la plaça de bous, on competeix, juntament amb les de les poblacions de Xixona i d’Onil. El número de components de la Societat en aquest moment és de quaranta. L’acte consta d’un concurs de pasdobles, en què la banda mutxamelera interpreta Krouger de Laporta, i d’un certamen. Segons la premsa alacantina aquest es va desenvolupar de la següent manera: “A las 11’45 subió al tablado la banda de Muchamiel que intervinó en primer lugar interpretando la obra obligada del certamen, el preludio de La Revoltosa, del inmortal compositor alicantino, Ruperto Chapín. Después interpretaron las tres bandas participantes las obras de libre elección. La de Muchamiel ejecutó el Homenaje a Chapí, segunda parte de M. San Miguel. A las tres de la mañana desde los balcones del Ayuntamiento fue dado a conocer el fallo del jurado [...] segundo premio de 3000 pesetas a la de Muchamiel”. Aquest guardó esdevé molt important per a la Societat Musical, tant en el pla moral com en l’econòmic i marcà el camí a seguir durant un cert temps.
L’any 1949 comencen a tenir contractes en altres localitats i per a diferents tipus d’actes: a la ciutat d’Alacant, durant la Setmana Santa; als Salesians del Campello; a la foguera de Carolines Baixes; al barri de Sant Gabriel i, al mes d’agost, els contracten per a les festes d’Elx, on, a més, participen en el Concurs Regional de Bandes Civils i guanyen el tercer premi amb la interpretació de la composició Rapsodia de Lizt, número 2.
Els premis obtinguts animen la directiva i els músics a mantenir la participació en els certàmens més destacats, com són els regionals. Tornen, doncs, a la ciutat d’Elx l’any 1951, durant les festes patronals del mes d’agost. En aquest moment, està integrada per cinquanta músics i les peces escollides per a l’actuació són el pasdoble Las Provincias de Terol i La corte de Granada del mestre Chapí, com a composició de lliure elecció. El jurat decideix atorgar als nostres músics “ el premio a la mejor interpretación del pasodoble, y mil pesetas a La Alianza de Muchamiel”.
El bon nom i el prestigi que va adquirint la banda de música, a la qual es va incorporant molta joventut, prompte s’escampa per tota la comarca i per fora d’aquesta, cosa que li permet obtindre contractes en localitats com Novelda, Callosa del Segura, Cox, Gata de Gorgos, Elx i Alacant -sobretot per a les Fogueres-. Méndez també funda una banda infantil de trompetes i tambors que, malauradament, no tindrà continuïtat, amb la qual estrena el seu pasdoble Saludo a Muchamiel.
Durant la dècada dels cinquanta comencen a produir-se canvis socials importants en la vida dels mutxamelers, que modifiquen els usos i els costums, sobretot els relacionats amb el temps lliure. En primer lloc, molts veïns es desplacen diàriament a la capital, Alacant, a treballar, cosa que provoca que els dies de festa local coincidesquen amb jornades laborals per a molts músics i, per tant, no poden acompanyar la banda, amb la qual cosa es fan necessaris els primers canvis amb els compromisos adquirits amb la Corporació Municipal. Aquesta situació és motiu de discussions entre les dues entitats, que l’any 1952 prenen l’acord de què determinades actuacions es farien solament si els dies eren festius, peticions que van continuar augmentant segons anava creixent el nombre de músics que havien d’eixir a treballar fora de la població.
Per altra banda, durant els anys cinquanta i seixanta es consolida l’afició del públic pel cinema, fet que provoca que les sales de projeccions cinematogràfiques visquen uns dels millors moments. Els dies que s’assisteix al cine, a més, de manera massiva, són, lògicament, els festius i els diumenges. L’augment de públic en aquest tipus d’activitats té com a conseqüència que altres fórmules lúdiques, que durant molt de temps havien estat el punt central de trobada de gent de totes les edats, entraren en decadència o desaparegueren. És el cas de les verbenes. A partir d’aquest moment només se’n celebren al Paseo, suprimint-se a principis dels seixanta.
L’any 1954 la banda torna a concursar a la ciutat d’Alacant, el dia 1 d’agost, en el Certamen Provincial de Bandes Civils, on aconsegueix el tercer premi amb la interpretació de la melodia Fantasia morisca. En aquests anys la banda ha assolit una estabilitat rellevant. Ha augmentat de manera considerable el nombre de components, concretament, compta amb quaranta-cinc músics en actiu i trenta joves en l’acadèmia; i la compenetració amb l’equip directiu, presidit per José Maria Pérez Lledó, durant huit anys, és perfecta.
L’any 1956 canvia la Junta Directiva que passa a estar presidida per Bautista Sellés Garcia i s’inicien gestions per tractar d’adquirir un local-acadèmia que siga propietat de la banda, però les actuacions no fructifiquen. L’any 1957 es pren la decisió de confeccionar un nou vestuari per a l’estiu. Un uniforme de color blanc, quaranta-cinc en total, que s’estrena el dia de la festivitat del Corpus.
La banda continua acompanyant els veïns en els actes religiosos, alhora que ofereix concerts a la seu social o a les sales de cinema locals, i participa al costat del fester mutxameler quan arriba setembre. En la tardor d’aquest mateix any, arriba a la Societat un comunicat de l’emissora alacantina Radio Alicante, on s’anuncia la concessió per part d’aquesta emissora a la Societat Musical d’un banderí “por la brillante y acertada actuación en las hogueras de San Juan del presente año”. L’acte d’imposició té lloc el dia 15 de desembre i compta, a més de la presència de les autoritats locals i de la Junta Directiva, amb l’assistència de la bellesa del Foc d’Alacant i la Comissió de la foguera de Carolines.
Acorden acceptar la invitació per a participar novament en el certamen de Novelda. En aquesta ocasió la banda queda, després de lluitar contra bones competidores, en segon lloc. Les peces interpretades van ser La Torre del oro i Guillem Tell.
Méndez comparteix, amb els músics i els socis, un altre acte assenyalat per a la institució, el Centenari de la Fundació de l’Aliança. Se celebra al mes de desembre de l’any 1960 i és un moment propici per testimoniar l’afecte a algunes persones i mostrar-los l’agraïment pel seu treball desinteressant en pro de la música al nostre poble. Entre les activitats dutes a terme, destaca la dedicació del nom del carrer, on se situa el local social, al mestre Francisco Martínez Ots. També reconeixen la tasca dels músics que fa més de cinquanta o vint-i-cinc anys que formen part de la banda, als quals se’ls concedeix la medalla d’or i la de plata, respectivament. Obté la medalla d’or Pablo Torregrosa Guixot que, a més, n’és el banderer; la medalla de plata és atorgada a Francisco Verdú, Antonio Terol, Andrés Jover, Rogelio Gomis, Francisco Blasco, José Verdú, Pablo Torregrosa, Manuel Lloret i Vicente Martínez.
La notícia d’aquest Centenari es plasma en la premsa alacantina que justifica el reportatge amb aquestes paraules “Hasta aquí nuestro homenaje a la veteranísima agrupación musical alicantina -de Muchamel que dicen allí- que durante cien años ha mantenido vivas sus inquietudes por la música y por dar mayor gloria a un pueblo”.
A finals de la dècada dels seixanta, el panorama associatiu de les societats musicals a la província d’Alacant, com en altres llocs, no gaudeix d’una vertebració sòlida. Els canvis en els gustos dels joves, l’entrada de noves modes de diversió, com ara música per a ballar que s’escolta en els tocadiscs, els primers aparells de televisió, etc., provoquen que, durant uns anys, les bandes de música locals passen per moments delicats, tant pel que fa al número de components com al de socis protectors. L’entitat mutxamelera intenta sobreviure, en aquests temps de crisi i de renovació, amb els escassos recursos econòmics de què disposa, i que, en conseqüència, no li permeten adquirir l’instrumental necessari, ja que l’existent és vell.
En el concert de Santa Cecília de l’any 1966, el secretari de la banda es dirigeix als assistents per demanar-los un esforç suplementari en la col·laboració, ja que sorgeix un altre problema que cal resoldre. El propietari del local on es troba l’acadèmia en aquest moment, el vol vendre i oferta a la societat musical la possibilitat d’adquirir-lo ja que ells estaven allí des de feia molt de temps. Com que la Societat no disposa dels recursos econòmics, la preocupació pel futur es fa palesa i, finalment, arriben a un acord amb la nova propietat de l’immoble el mes de novembre del 1967, segons el qual “Una vez demolido el referido local que ocupa la Sociedad Musical La Alianza y construida la nueva edificación sobre el solar resultante, ha de hacer entrega y formalizar escritura de compraventa a favor de dicha Sociedad Musical, del bajo ubicado en la calle Francisco Martínez, con una superficie de cien metros […] sin que dicha sociedad tenga que abonar cantidad alguna en relación al precio de venta”.
El mes d’abril de l’any 1970, Méndez comunica a la Directiva la decisió de retirar-se per motius de salut, després de vint-i-tres anys al capdavant de la banda. Per aquest fet organitzen un magnífic concert d’acomiadament. Quan sis anys més tard mor, els músics acompanyen el seguici fúnebre del conegut popularment com el Mestre, testimoniant així l’estima que sentien per José Méndez Izquierdo, i aquesta estima es farà extensiva l’any 1977 quan la Corporació Municipal acorda posar el seu nom en un carrer de la nostra població.
Assumpció Brotons Boix.
Cronista Oficial de Mutxamel. Festivitat de Santa Cecilia 2022.
Article d'accés obert distribuït baix les condicions de la llicència Creative Commons Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional
Comments