Manuel Antón va nàixer a l’antic carrer Major de Mutxamel l’any 1849 al si d’una família nombrosa, era el menor de tretze germans. Els seus avis s’havien establert al nostre municipi a finals del segle XVIII, i adquiriren nombroses terres de regadiu que dedicaren al cultiu de la vinya, i per tant a l’elaboració del vi, fet que els va permetre viure de manera acomodada i que dos dels seus fills, Manuel i Felipe, pogueren cursar estudis universitaris.
Antón, nascut a mitjan segle XIX, va desenvolupar al llarg de tota esta centúria, de manera quasi simultània i participativa, una gran activitat acadèmica, científica i, en menor grau, política; ja que la seua família d’ideologia conservadora intervenia activament en este camp, tant en l’àmbit local com provincial. L’any 1876 va obtenir la llicenciatura en Ciències Físiques i, més tard, en 1883 el doctorat en Ciències Naturals. Va marxar a París per ampliar coneixements i també va viatjar al Marroc per estudiar la fauna i flora d’este país. Quan va tornar, Manuel Antón inicia el que podem considerar la seua ocupació professional en pro de la ciència, que podem assegurar que constituïa l’amor de la seua vida. L’any 1884 va assenyalar per primera vegada l’existència de la raça de Cro-Magnon a la Península.
Va reunir la primera col·lecció antropològica al Museo de Ciencias Naturales de Madrid; així mateix va fundar el primer laboratori d’Antropologia que ha existit a Espanya, i va donar entrada a esta matèria al món de la ciència i la universitat espanyola. A més va guanyar per oposició la càtedra d’Antropologia l’any 1892, sent el primer Catedràtic d’Antropologia en la Facultat de Ciències de la Universitat Central.. Va ocupar també els càrrecs de president de la Sociedad Española de Historia Natural l’any 1898, de director del Museo Antropológico i degà de la facultat de ciències de la Universidad Central.
A la seua càtedra i al seu laboratori es van formar tots els antropòlegs importants de les primeres dècades del segle passat. La seua obra científica és àmplia i abundant, crida l’atenció l’estil directe, ple de referències constants a coneguts científics d’altres països, a més de la gran facilitat per mostrar les diverses teories sobre els seus descobriments entre les diferents races humanes i la seua evolució, que constituïx la seua extraordinària aportació als progressos de la Història Natural i de l’Antropologia, per la qual és conegut internacionalment.
A finals del segle XIX el nostre eminent antropòleg, encara que dedicat al món de l’estudi i la investigació, no es va poder escapar d’allò que alguns contemporanis van anomenar la seua “debilitat”: la política, eixe cuquet que corria per les venes familiars. Membre del Partit Conservador a la província d’Alacant, ajudat pels seus germans aquí a Mutxamel, va intentar en vàries ocasions ser presentat com a diputat per la circumscripció de la capital, el que va aconseguir l’any 1907.
Durant tot este temps, va xocar ideològicament en moltes ocasions amb el màxim responsable del partit a Alacant, el Marqués del Bosch, enfrontament que va assolir el seu punt més alt l’any 1888, quan Antón, Porcel i Elizaicin van encapçalar un grup dissident i van publicar algun que altre manifest, tal com queda reflectit a la premsa provincial de l’època, on es queixaven de les maneres d’actuar d’alguns representats d’este partit, als que ells tractaven de cacics.
Com a anècdota d’estes baralles citaré la nota de premsa apareguda al diari alacantí “El liberal”, sobre una assemblea celebrada a Alacant per a elegir un nou comitè provincial i a la que van acudir unes noranta persones entre ells “25 individuos de Muchamiel capitaneados por parientes de Manuel Antón y los cuales nada tienen que ver con la política local de Alicante”. L’activitat política l’obligava a més a fer molts viatges des de Madrid, per a ser col·locat tan sols com a diputat “cunero” en 1891 per Dénia i en 1896 per Albaida.
Finalment cansat d’este món i de cert tipus d’actuacions, va deixar la seua activitat parlamentària, potser perquè com deia el seu coetani, professor Adolfo Bonilla: “Quizá se creyó, como el personaje platónico, caído como un hombre entre fieras, llegó a juzgar-se inútil, contempló la tempestad….y se retiró sin medro, pero limpio de impiedad y injusticia”.
El senyor Antón, ja deslligat de la política, va retornar a la seua tasca vertadera, al treball que certament li interessava, que era el seu món autèntic: l’Antropologia. I a esta ciència es va dedicar en cos i ànima. A més no va perdre el fil que el lligava a Mutxamel. Va ser ú dels impulsors de l’arribada de les aigües potables al nostre poble l’any 1883. Encara que per este temps ja era ajudant de Càtedra a Madrid, formava part de la “Junta de Aguas Municipal”, encarregada de gestionar i fer possible que Mutxamel tinguera per fí este anhelat servei. L’any 1917 va ingressar a la Reial Acadèmia de la Història. En l’acte d’ingrés va llegir un discurs titulat Los orígenes de la Hominación, que segons els científics de l’època és: “... sin género de duda, el Trabajo más completo, razonado y metódico que existe acerca de este difícil problema, el más transcendental de los planteados por la Ciencia moderna”. El senyor Antón va enviar una copia al nostre Ajuntament amb la dedicatòria següent: “Al Ayuntamiento de Muchamiel. Homenaje del Autor”.
L’exemplar va arribar a Mutxamel amb una carta de l’il·lustre científic en la qual comunicava a la Corporació Municipal que “es su propósito que dicho ejemplar sirva de fundamento a una Biblioteca Municipal de Muchamiel, que sirva para la cultura y la enseñanza del pueblo. La cuestión es empezar, dice, y en adelante a este libro pueden seguir otros de agricultura, legislación, artes, oficios, etc…”.
A més, el senyor Antón li planteja a l’Ajuntament de Mutxamel la possibilitat de fer les gestions a Madrid, davant del Ministeri d’Instrucció Pública, per a promoure la creació per primera vegada al municipi d’una Biblioteca Popular Municipal. Els edils van admetre l’oferiment. Setmanes abans un grup de veïns com a homenatge al seu talent i treball havien proposat la col·locació d’una làpida commemorativa a la façana de la casa on el gran antropòleg va veure la primera llum, al carrer Major. També demanen el canvi de denominació d’esta via urbana per la de Manuel Antón.
Tot se li va comunicar a l’interessat que de seguida es va dedicar a efectuar les diligències per a obtenir la concessió d’una Biblioteca per al seu poble, però no li agradava gens que es volguera canviar el nom tradicional que havia tingut el carrer Major pel seu.
Al ple municipal celebrat el dia tres d’octubre de 1917 trobem àmplia informació d’estes dos qüestions. Respecte al canvi de nom veurem com es va resoldre la petició : “Que como saben los Señores Concejales en sesión del día dos de mayo último, se acordó poner el nombre de Don Manuel Antón Ferrándiz a una calle de esta Villa para perpetuar la memoria de tan ilustre hijo de la misma, designando para ello la Calle Mayor, por ser la que nació, y colocar una lápida en la indicada calle, para conmemorar la distinción que había merecido con su elevación a la Academia de la Historia. Reiteradamente y en diferentes cartas el Sr. Antón se ha opuesto a estos actos, pero, al insistir la presidencia, por fin recabado el consentimiento, de que desde luego pueda cambiarse el nombre de la calle, y que la lápida sea colocada en el Salón de Sesiones de esta Casa Capitular.”
Pel que respecta a la creació d’una Biblioteca Municipal passem a analitzar el que va succeir. “Por la presidencia se dijo que por conducto de D. Manuel Antón Ferrándiz se había recibido en esta Alcaldia, una caja con la colección de libros escogidos por él mismo, concedida a este Ayuntamiento por el Exmo. Ministro de Instrucción Pública Exmo. Sr. Don José Franco Rodríguez, con destino a la Biblioteca Popular, que también fue concedida, y los Señores, siendo este un motivo más de agradecimiento que guardan para D. Manuel Antón, acuerdan que así se le agradezca, y autorizan a la presidencia para que cuando lo crea conveniente ordene la construcción de la estantería que ha de guardar los referidos libros”
Així l’any 1917 es va constituir la primera Biblioteca Popular Municipal al poble de Mutxamel, gràcies a l’interès de Manuel Antón. L’Ajuntament va anar adquirint llibres, pràcticament fins al començament de la guerra civil. Alguns es conserven hui a la nostra Biblioteca Municipal, així com l’exemplar que va regalar l’any 1917.
El poble de Mutxamel li va dedicar un carrer, li va posar el seu nom a un centre escolar, i de veritat que este gran innovador científic s’ho mereixia. En primer lloc per no oblidar mai el poble, i la gent que el va veure nàixer, i pel seu amor a la ciència i la cultura, com mostra la seua iniciativa per fundar la primera Biblioteca Municipal a Mutxamel. En segon lloc per la seua actitud personal de compromís, tenacitat, i anhels de superació tant al treball com al viure quotidià. En alguns paràgrafs del seu discurs pronunciat davant de la comunitat científica i universitària el dia d’ingressar a l’Acadèmia la trobem resumida :
“Hemos procurado recoger y enlazar todos los datos para componer este ensayo histórico de los orígenes de la hominación, aquí por primera vez articulados en un conjunto orgánico. Lo presento sólo a título de aprendiz de historiador que se ha esforzado en buscar la verdad como única gala y virtud en su labor… Me alienta la certidumbre de encontrar en vuestra generosa merced la más sabia guía de mi voluntad para estudiar y aprender caminando en demanda de la Ciencia, supremo fin del entendimiento humano….”.
Finalment cal ressaltar un motiu més d’agraïment i admiració a este mutxameler universal, l’enorme transcendència de la seua aportació a la gran passió de la seua vida: l’Antropologia. Hui podem assegurar, sens cap dubte, que Manuel Antón i Ferrándiz va alçar la punta del vel que cobria, fins llavors, l’origen de l’home. Les seues contribucions, de valor universal, van permetre l’entrada de noves idees i conceptes que dignificaren, engrandiren i modernitzaren esta parcel·la del saber humà.
Acabem amb les reflexions d’este gran científic i millor persona, del que era per a ell l’Antropologia i quina era la missió d’esta ciència, fonamental per entendre el comportament i el camí recorregut per la Humanitat:
“A la Antropología corresponde plantear y resolver este sistema de dos ecuaciones: el fisiológico y el histórico…siguiendo por el amplio cauce de la Historia Natural….se puede demostrar cómo se desarrollan al unísono marchando a un solo compás las armonías evolutivas de las formas craneales con los procesos fisiológicos y mentales que se revelan en los productos de la Industria y del Arte, por dónde la especie humana subió la empinada cuesta de su elevación, desde los sombríos fondos de su Historia Natural a las radiantes cumbres de su Historia Civil…”.
Suni Brotons Boix. Cronista Oficial de Mutxamel.
Juliol de 2021.
Article d'accés obert distribuït baix les condicions de la llicència Creative Commons Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional.
Comments