Les relacions afectives entre els éssers humans són tan antigues com l’aparició de l’home sobre la terra. Amb el pas del temps han anat evolucionant, sobretot els rituals externs que solen acompanyar la coneixença, l’enamorament, el nuviatge i el matrimoni.
Els vincles formals entre xic i xica, entre home i dona, al llarg de la passada centúria s’han transformat tan ràpidament, sobretot en el món rural, que creiem que és interessant analitzar i donar a conéixer este canvi. Els nostres xiquets ja no juguen als carrers, els i les jòvens comencen a tenir parella afectiva moltes vegades sense que els pares se n’assabenten ni, per descomptat, se’ls demana el consentiment, i el matrimoni ja no és “hasta que la muerte os separe”. Però anem al principi del nostre viatge, que començarem en iniciar-se el segle XX i hi caminem al llarg del nostre poble, Mutxamel.
Habitualment la joventut solia eixir a passejar uns dies determinats de la setmana, que solien ser els dissabtes i els diumenges, principalment en arribar la primavera. L’itinerari habitual s’iniciava al carrer Major i arribava fins a la Plaça Nova, lloc on s’iniciava un altra vegada el passeig, carretera cap amunt.
Les eixides al carrer de fadrins i fadrines solien disminuir a l’hivern, i començaven a recuperar-se, la primera setmana de març, coincidint amb els sermons que tenien lloc a l’església durant estos dies.
A l’estiu, l’itinerari habitual començava al popular i conegut carrer anomenat el “Passeo”, actualment passeig de la Constitució, ja que ací s’havia alçat un “templet”, on el dia de Corpus, la banda de música L’Aliança solia oferir el primer dels concerts de la temporada estival. Altres espais escollits per a escoltar les composicions interpretades pels músics mutxamelers i ballar eren el racó de l’antic “Bar Conxita”, és a dir, al carrer Cura Fenoll i a la Plaça Nova. Els balls tenien lloc els diumenges, i congregaven un nombre important de xics i xiques que, a més, si la butxaca ho permetia, podien prendre un refresc a qualsevol dels bars propers.
Les fadrines quan eixien de casa a passejar comentaven que “anaven al mercat”, en clara al·lusió de les intencions que portaven de trobar parella. Cal ressenyar que, a més dels moments d’esplai ja anomenats, qualsevol festa de carrer o la celebració dels sants col·locats a les façanes d’algunes cases, era l’excusa per poder reunir-s´hi i cantar al ritme del So mutxameler, o ballar amb la música del “picú”, això sí, sempre esperant que el jove preferit s’acostara a la xica per a demanar-li ballar, mai al contrari.
Durant algun temps, sobretot en els anys quaranta i cinquanta, no estava massa ben vist per part d’algunes persones la moda de ballar juntes les parelles, ja que es considerava pecaminós que dues persones de sexe diferent pogueren estar tant a prop l’una de l’altre.
Altres èpoques de l’any que podíem considerar més apropiades per a formalitzar noviatges, o bé per a desfer-se’n, eren la festa de Pasqua, popularment coneguda com “la mona”, i també les festes de Moros i Cristians al mes setembre, en què la joventut tenia una certa permissivitat per part de la família, per a poder eixir fins més tard, o anar-se’n al camp, lluny de la controladora mirada dels majors.
En general, el festeig començava quan les xiques tenien al voltant de setze o dèsset anys, un o dos anys més els xics, i solia durar molt de temps, fins als anys seixanta entre huit o nou anys, sempre que no sobrevingueren circumstàncies especials que feren precipitar la boda, i que, bàsicament, podien ser dues: que la nóvia es quedara embarassada (fet molt malt vist en el nucli familiar i en el social) o per a lliurar de la mili el germà menor del nóvio i fill de mare viuda.
Les regles del festeig
El festeig començava a la porta del carrer fins que el xic es decidia a entrar dins de la casa per demanar al pare la mà de la filla i, per tant l’autorització per a poder accedir-hi com a nóvio al domicili familiar. Era un moment compromés per al fadrí, ja que la xica no es trobava present, i el xic havia de formular en solitari la demanda a una persona major i, moltes vegades, no sabia com hi reaccionaria.
Tot este procés no comportava massa complicacions quan el pretenent era ben vist per la família de la fadrina, ja que el més normal era que fora del poble on, per aquells anys, tots es coneixien. Però, si el nóvio era d’un altre lloc, el procés s’allargava fins que no s’obtenia informació del seu nucli familiar de procedència, quins eren els seus recursos econòmics, si anava o no a l’església, -qüestió més que rellevant allà pels anys quaranta-, com també era imprescindible comprovar si tenia els antecedents polítics que algunes famílies consideraven els correctes per als futurs gendres. En general, estes informacions solien aconseguir-se d’una manera informal, mitjançant els alcaldes o bé directament consultant al cap de la guàrdia civil local.
Una vegada que el nuviatge era oficial, el festeig ja podia fer-se dins de la casa. El nóvio solia anar-hi algunes nits de la setmana, encara que li costarà molt de temps realitzar el desplaçament, sobretot si vivia al camp, ja que havia de fer el recorregut a peu o, els més afortunats, amb bicicleta.
Eren curioses les escenes domèstiques que es podien contemplar, per exemple quan entraven en cases on vivien germanes en edat de festejar. Cadascuna tenia el seu lloc reservat per a fer la xerradeta amb la seua parella: sota l’escala, davant del “pastador”, darrere la porta del carrer; això sí, sempre sota l’atenta mirada de la mare, que des de dins de la cuina no els llevava la vista del damunt, asseguda en una cadira o balancejant-se a l’engronsadora.
Un dels costums, ja desapareguts, típics en esta etapa de relacions entre jóvens, tenia lloc al mes de gener, el dia del “Porrat” de Sant Antoni. El pretenent obsequiava la promesa amb “la pesà”. Com que els torroners venien a Mutxamel amb la idea d’acabar amb tot el que els sobrava de Nadal, oferien bons preus als fadrins, que aprofitaven per a “quedar de sucre”, amb la núvia i la família regalant ametles amb torró, confitures de tota classe, peladilles, i el popular “torró de núvia” que solien guardar per a la festa local de l’1 de març.
L’aixovar
Per a poder casar-se calia anar recollint tot el que es considerava imprescindible perquè dues persones pogueren, almenys, compartir una habitació a la casa paterna. A la casa on hi havia xiques, la confecció de l’aixovar es planificava, pràcticament, des que la xiqueta tenia deu o dotze anys.
Era imprescindible que la família tinguera alguns anys de bonança econòmica, amb bones collites al camp, perquè la mare poguera adquirir, a poc a poc, les peces de tela dels venedors ambulants que recorrien els domicilis familiars i brodar tots els complements que componien l’aixovar de les filles: dues dotzenes de llençols amb les inicials brodades de la futura propietària així com també en les tovalloles, llana per als matalassos, roba interior, estovalles i tovallons de diari i de fil, etc. Tota esta secció de roba per a la casa solia guardar-se dins del moble conegut com “el cofre”, que mai faltava a les cases mutxameleres, fins i tot, de vegades en solien tindre més d’un a causa de la gran quantitat de pertinences que tenien preparades per a l’aixovar de les filles, o per a ús dels integrants de la vivenda.
Si la parella tenia previst traslladar-se a una casa diferent a la de la família, havia de pensar també a adquirir altres utensilis imprescindibles per a la vida diària com eren: olles i perols de fang, plats, gots, tasses, culleres, molinet per a moldre la xicòria o el café, el cossi per a llavar-se (conegut com “còssil”), el llibrell per a pastar el pa, el cànter per a transportar l’aigua des de la font, la botija... En definitiva, tot un món de peces i textures que, actualment, han desaparegut del muntatge d’una casa i que han cedit l’espai als moderns electrodomèstics.
Assumpció Brotons Boix.
Cronista de Mutxamel. Abril de 2022.
Article d'accés obert distribuït baix les condicions de la llicència Creative Commons Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional
Comments